Teoria de l'actor-xarxa

L'article o secció necessita millores de format. Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules...

La teoria de l'actor-xarxa, traducció de l'expressió anglesa actor-network theory, és un mètode i teoria social contemporània immersa en el constructivisme social desenvolupada, a partir de la dècada del 1980 per Michael Callon, Bruno Latour i John Law, entre altres autors. Una de les seves característiques més rellevants és el trencament amb els postulats de la sociologia moderna o sociologia del social, que atribuïa el poder d'aglutinant social a les institucions. En la teoria de l'actor-xarxa els actors d'allò social tenen la característica d'ésser materialment heterogenis, és a dir, poden ser humans o no-humans, i per tant molt diversos. La confluència dels diferents actors i les relacions i mediacions que s'estableixen entre ells permetran, o no, enfortir i consolidar la xarxa.^[1][2]

Originalment, la teoria, influenciada per la sociologia del coneixement científic i el seu Programa Fort i conceptualitzada com a sociologia de la traducció, sociologia de les associacions o sociologia de la innovació, neix de l'estudi social de la ciència. En un principi, el focus d'atenció era la vida al laboratori, per tant, els mediadors eren producte de la tècnica o de les innovacions tècniques. Inicialment, Latour i Callon s'interessen sobretot a les condicions de producció dels fets científics al laboratori. L'important és estudiar el procés científic mentre s'està fent i, per això, els estudiosos es valen de dos recursos en els seus treballs de camp: els estudis de laboratoris i els estudis de controvèrsies. La conceptualització de la teoria, però, va evolucionar fins a considerar els mediadors com a objectes ideals o simbòlics, permetent d'aquesta manera realitzar també anàlisis epistemològiques. Per tant, posicionada en la sociologia crítica, el factor diferenciador amb altres sociologies rau en el tracte que la Teoria del Actor-Xarxa dona als actors amb l'objectiu de fer de la sociologia una ciència empírica que, en essència, estudií les controvèrsies sobre les associacions d'objectes heterogenis.

Latour i Callon preferien la denominació "sociologia de la traducció"^[3] a causa de les interferències que el terme xarxa pot crear amb el cos conceptual de la teoria. Per a Latour allò important en la teoria no són els nòduls de la xarxa, que hom tendeix a considerar en el terme "actor-xarxa"; aquests nòduls no existeixen com a tal. La xarxa, segons Latour, "no és la cosa, és la representació de la cosa·, per tant, allò important en la teoria són les associacions, és a dir, allò que uniria els nòduls de la xarxa. Aquests enllaços i els mediadors que permeten els enllaços són el centre del món social, no l'agent, la persona, el membre o el participant."

Per tal de poder utilitzar aquesta teoria com a eina crítica cal estar familiaritzat, per una banda, amb una sèrie de conceptes clau o infrallenguatge que componen la teoria, i per altra banda, cal conèixer la seva metodologia analítica. Per tant, s'hauran de conèixer conceptes, com a actor o actant, xarxa, actor-xarxa, mediador, intermediari, caixa negra o traducció. Per a la part metodològica haurem d'aprendre a desplegar controvèrsies, seguir-ne la seva estabilització i veure com aquesta dona un nou sentit al fet de formar part del col·lectiu.